Estic convençut que els dos partits ara majoritaris al Congrés dels Diputats es deuen estar penedint, i molt, dels atacs versats contra l'Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament el 2005. L'acció de "cepillado" liderada per Alfonso Guerra amb el beneplàcit del PSOE i la campanya anticatalana del PP a la que va seguir el famós, i tristament resolt, recurs davant el TC, han aconseguit, en poc temps, que el sentiment a favor de la independència de Catalunya s'hagi multiplicat de manera exponencial fins extrems que ningú s'imaginava. Haver respectat el text que va aprovar el nostre Parlament possiblement hagués obert un nou periode de conformitat tàcita i Catalunya no hauria arribat a aquesta situació de dir prou.
Fins ara, el català mitjà acceptava i respectava una Constitució que, encara que era vella i començava a donar simptomes d'esgotament, no havia suposat grans problemes per la vida del País. Però aquest sentiment de respecte es va trencar quan el famós pacte constitucional del 78 va quedar destruit el 2010.
El sentiment favorable a la independència de Catalunya ja no es situa exclusivament en un nivell identitari, quasi romàntic, d'uns quants sino que respón a la idea generalitzada de que cal trencar amb un sistema injust que ens maltracta i no ens respecta. Molts ciutadans i ciutadanes que mai s'havien plantejat la possibilitat d'una Catalunya independent accepten i defensen ara aquesta idea com la millor sol·lució als actuals problemes del País.
Totes les forces polítiques, fins i tot els que no volen parlar del tema, ha centrat la darrera campanya electoral en la possibilitat d'una Catalunya independent i les seves consequències. Les tanques publicitàries s'han omplert de frases en un sentit o un altre, proposant obertament el camí cap a la independència uns o desenpolvant velles fòrmules oblidades que mai es van atrevir a aplicar altres. Fins i tot la dreta centralista ha dedicat la seva campanya a defensar l'autonomisme en el que mai havia cregut front a altres propostes que consideren massa trencadores.
El carrer també hi parla, i en parla molt. La manifestació de l'11S a Barcelona va ser la mostra més clara d'aquest sentiment pujant. Quasi be una quarta part de la població de Catalunya va sortir al carrer fent seu sense pors ni embuts el desitg d'independència. Entre aquests centenars de milers de persones hi eren molts i moltes que per primera vegada en la seva vida cridaven a favor d'una Catalunya independent, uns per haver perdut la por, altres per haver arrivat a aquest conclusió analitzant com ens tracta l'Estat.
Per primer cop el poble de Catalunya ha deixat de comportar-se com aquell convidat tímid que, per no quedar malament, no s'atreveix a demanar els plats cars de la carta i es conforma amb demanar un simple bistec. Ara el català ha descobert que a la carta també hi ha entrecot i s'ha atrevit a demanar-ho. Alguns insisteixen en oferir-nos encara un bistec, potser un bistec diferent del que mengi el veí de taula, un "bistec asimètric", però que no deixa de ser un bistec...
Totes les forces polítiques, fins i tot els que no volen parlar del tema, ha centrat la darrera campanya electoral en la possibilitat d'una Catalunya independent i les seves consequències. Les tanques publicitàries s'han omplert de frases en un sentit o un altre, proposant obertament el camí cap a la independència uns o desenpolvant velles fòrmules oblidades que mai es van atrevir a aplicar altres. Fins i tot la dreta centralista ha dedicat la seva campanya a defensar l'autonomisme en el que mai havia cregut front a altres propostes que consideren massa trencadores.
El carrer també hi parla, i en parla molt. La manifestació de l'11S a Barcelona va ser la mostra més clara d'aquest sentiment pujant. Quasi be una quarta part de la població de Catalunya va sortir al carrer fent seu sense pors ni embuts el desitg d'independència. Entre aquests centenars de milers de persones hi eren molts i moltes que per primera vegada en la seva vida cridaven a favor d'una Catalunya independent, uns per haver perdut la por, altres per haver arrivat a aquest conclusió analitzant com ens tracta l'Estat.
Per primer cop el poble de Catalunya ha deixat de comportar-se com aquell convidat tímid que, per no quedar malament, no s'atreveix a demanar els plats cars de la carta i es conforma amb demanar un simple bistec. Ara el català ha descobert que a la carta també hi ha entrecot i s'ha atrevit a demanar-ho. Alguns insisteixen en oferir-nos encara un bistec, potser un bistec diferent del que mengi el veí de taula, un "bistec asimètric", però que no deixa de ser un bistec...
Davant la pregunta sobre el qué volem molts ja hem pres la decisió: entre el bistec i l'entrecot, volem l'entrecot.
Visca Catalunya Lliure!!



