Entrecot o bistec?

Estic convençut que els dos partits ara majoritaris al Congrés dels Diputats es deuen estar penedint, i molt, dels atacs versats contra l'Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament el 2005. L'acció de "cepillado" liderada per Alfonso Guerra amb el beneplàcit del PSOE i la campanya anticatalana del PP a la que va seguir el famós, i tristament resolt, recurs davant el TC, han aconseguit, en poc temps, que el sentiment a favor de la independència de Catalunya s'hagi multiplicat de manera exponencial fins extrems que ningú s'imaginava. Haver respectat el text que va aprovar el nostre Parlament possiblement hagués obert un nou periode de conformitat tàcita i Catalunya no hauria arribat a aquesta situació de dir prou.

Fins ara, el català mitjà acceptava i respectava una Constitució que, encara que era vella i començava a donar simptomes d'esgotament, no havia suposat grans problemes per la vida del País. Però aquest sentiment de respecte es va trencar quan el famós pacte constitucional del 78 va quedar destruit el 2010. 

El sentiment favorable a la independència de Catalunya ja no es situa exclusivament en un nivell identitari, quasi romàntic, d'uns quants sino que respón a la idea generalitzada de que cal trencar amb un sistema injust que ens maltracta i no ens respecta. Molts ciutadans i ciutadanes que mai s'havien plantejat la possibilitat d'una Catalunya independent accepten i defensen ara aquesta idea com la millor sol·lució als actuals problemes del País.
Totes les forces polítiques, fins i tot els que no volen parlar del tema, ha centrat la darrera campanya electoral en la possibilitat d'una Catalunya independent i les seves consequències. Les tanques publicitàries s'han omplert de frases en un sentit o un altre, proposant obertament el camí cap a la independència uns o desenpolvant velles fòrmules oblidades que mai es van atrevir a aplicar altres. Fins i tot la dreta centralista ha dedicat la seva campanya a defensar l'autonomisme en el que mai havia cregut front a altres propostes que consideren massa trencadores.
El carrer també hi parla, i en parla molt. La manifestació de l'11S a Barcelona va ser la mostra més clara d'aquest sentiment pujant. Quasi be una quarta part de la població de Catalunya va sortir al carrer fent seu sense pors ni embuts el desitg d'independència. Entre aquests centenars de milers de persones hi eren molts i moltes que per primera vegada en la seva vida cridaven a favor d'una Catalunya independent, uns per haver perdut la por, altres per haver arrivat a aquest conclusió analitzant com ens tracta l'Estat.
Per primer cop el poble de Catalunya ha deixat de comportar-se com aquell convidat tímid que, per no quedar malament, no s'atreveix a demanar els plats cars de la carta i es conforma amb demanar un simple bistec. Ara el català ha descobert que a la carta també hi ha entrecot i s'ha atrevit a demanar-ho. Alguns insisteixen en oferir-nos encara un bistec, potser un bistec diferent del que mengi el veí de taula, un "bistec asimètric", però que no deixa de ser un bistec...

Davant la pregunta sobre el qué volem molts ja hem pres la decisió: entre el bistec i l'entrecot, volem l'entrecot.

Visca Catalunya Lliure!!

Gràcia 2012: Que no ens amarguin la festa. Boicot als locals que permeten la violència.

Divendres passat vaig tornar al meu antic barri de gràcia a gaudir de les festes i passejar pels carrers decorats. Tota una jornada, càmera en ma, per capturar imatges de les entranyables festes i retrobar-me amb antics veins i vells coneguts.

Tot era maco, tot era alegria. La visita es va completar amb un bon sopar a casa d'unes amigues i va culminar amb les darreres copes pel barri acabant de saludar la gent i acumulant energia positiva. 

Com diu el refrany "no podrá ser verdad tanta belleza" i un energúmen es va liar, amb amenaces primer i cops després, amb mi i amb la persona que m'acompanyava davant el consentiment i pasivitat de la propietària i empleats del local on va passar tot.

Cada estiu trobem a les notícies algun episodi de violència i d'incivisme a les Festes de Gràcia. Segurament és normal i potser inebitable que, en aquestes aglomeracions, pugui passar alguna cosa així però el que és intolerable és que la violència parteixi de l'empleat d'un local de restauració i que els responsables d'aquest local no només no facin res per impedir-ho sino que ho encobreixin de forma vergonyosa. Poc servei es fa al barri des de locals on es permeten aquestes agressions.

Malgrat tot, ningú em podrà amargar la festa. He cursat la denúncia oportuna contra el local i contra aquest personatge i, en benefici del meu estimat antic barri de Gràcia, convido tothom que em llegeixi a no entrar mai al Restaurant la Tarantella del carrer Fraternitat, 35. L'oferta de la Vila és prou fantàstica i diversa com per deixar els nostres diners a un local on es permet la violència.

Bona Festa major!!

"je suis socialiste ! "

"Je suis socialiste !". Amb aquestes paraules s'adreçava François Hollande, la nit electoral del 6 de maig, als seus seguidors, a tots els francesos i al Món. Plenament conscient d'haver rebut el suport d'innumerables vots no estrictament socialistes, el President electe de França no va tenir cap problema en reafermar públicament i amb orgull quina és la seva ideologia i quin és el seu programa.

Sovint, a casa nostra, hem vist com els polítics i els partits amaguen la seva ideologia pel tal de captar el famós vot centrista. Aquest ocultament s'acaba traduïnt, moltes vegades, en el total abandonament de les idees. Ja fa temps que molts i moltes militants, votants i simpatitzants del socialisme català reclamem el retorn a les idees perdudes i als programes que mai hauriem d'haver abandonat. Som molta gent els que estem demanant al nostre Partit Socialista que retorni als orígens i recuperi la ideologia, el llenguantge i els programes amb els que ens poguem tornar a sentir còmodes. Som molta gent els que pensem que s'han d'anomenar les coses pel seu nom i proclamar amb orgull el que som: som socialistes.
Els que ens sentim socialistes i no ens amaguem del que som i del que pensem, hem sentit admiració i una certa enveja al sentir les paraules de François Hollande. La seva sinceritat te un gran valor en una época on tothom s'amaga de tot i on tothom intenta aparentar el que no és per aconseguir arribar on sigui. 

Però aquesta sinceritat no hagués donat fruits si el PS no hagués donat un important gir al seu discurs polític. S'ha fet una profunda reflexió i s'ha recuperat el discurs socialista d'esquerres que la societat estava demanant i que el partit havia deixat de banda. S'ha fet, a més a més, una obertura generalitzada cap a la societat escoltant les seves propostes i oferint-li participació al més alt nivell.
Efectivament, va ser l'obertura total a la societat la que va fer possible l'elecció de François Hollande com a candidat a l'Elisi. Per primera vegada a Europa, la ciutadania va poder escollir qui havia de ser el candidat d'una determinada formació. Ciutadans i ciutadanes es van veure implicats en un procés fins ara reservat a les directives dels partits. La iniciativa, agossarada i, fins i tot, perillosa, va ser tot un éxit: dos milions de persones van participar en el procés de primàries i van poder decidir qui seria el candidat del PS a la preseidencia de França. Aquesta implicació ha movilitzat un electorat que ha portat finalment al PS a la més alta institució de la República Francesa.

Tenim, per tant, dos factors importantíssims que expliquen l'ascens d'un socialista a la presidència de França: retorn a la ideologia i apertura a la societat. Tant de bo el socialisme català prengui bona nota de la recepta i el 2014 poguem sentir al President, o, millor encara, la Presidenta electa del nostre País dir "sóc socialista" .

decepcions i esperances

Fa uns messos us parlava d'una iniciativa esgrescadora a la que em vaig sumar juntament amb un bon grapat d'amics i amigues, companys i companyes desitjosos de canvis al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Després de reunions i debats, vam decidir tirar endavant un projecte anomenat Ara, Socialisme. Bàsicament ens definiem per una frase; "des de les bases i el territori", i ens fixavem com a objectiu aconseguir reconduïr el PSC cap a posicions més socialistes i més catalanistes.
Voliem i volem que el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalanista al nostre país. Voliem i volem que el nostre partit torni a connectar amb la seva militància, amb les bases i amb la ciutadania a la que ha abandonat donant suport a polítiques poc esquerranes i tancant-se al seu propi món i a les seves inèrcies.
Un bon grapat de persones que vam començar aquesta iniciativa em decidit donar el dolorós pas d'abandonar el Grup. L'actitut personalista, i poc lligada als nostres principis, d'uns pocs integrants d'Ara, Socialisme han fet l'ambient irrespirable. Ens hem trobat amb reunions secretes , amb gent que recollia signatures a fi d'aconsseguir majories per fer-se amb el control de les votacions, amb manipulació descarada i vergonyosa d'assemblees, amb censura a la participació, amb la presa de decisions i iniciatives a esquenes de la majoria del Grup, amb l'aprovació i imposició d'una estructura organitzativa piramidal que poc o res te a veure amb el que defensavem com a model de participació.
Els companys i companyes que avui resten a Ara, Socialisme han traït, perdoneu-me però és així, el treball i les il·lusions de tants i tantes membres que vam creure que, per fí, teniem l'eina per canviar les coses. Interessos particulars, afany de protagonisme i ves a saber quins altres motius, han fet que avui poguem donar per acabat aquest projecte.
Però de les decepcions s'aprèn molt i de l'aprenentatge surten noves esperances. Surto d'AS convençut de que no he perdut el temps. He aprés molt i continuo creient en el que em va motivar a entrar a aquell Grup. Per tant, després del temps prudencial de reflexió i relax, penso tornar a prestar tot el meu esforç i tot el meu treball per col·laborar al necessari canvi que cal al PSC. Ho faré des d'allà on calgui; col·laborant, com sempre, a la meva Agrupació i amb la Federació de Barcelona, participant a tots aquells espais de debat oberts i per obrir i creant, si cal, una nova plataforma des d'on poder defensar les idees que m'han portat fins aqui.
Continuo pensant que la renovació del PSC no ha culminat amb els processos congresuals viscuts. Continuo pensant que la renovació passa per les bases i el territori. Continuo pensant que ens cal ser més socialistes i més catalanistes.

Pel socialisme i per Catalunya, endavant companys i companyes!!

Ara, Socialisme!!

ja se que escric poc en aquest blog. Sóc conscient però també sóc mandrós, que hi voleu que faci...

Avui us vull parlar d'una iniciativa en la que m'he engrescat i que m'omple d'ilusió. Un grup de militants del PSC ens hem constituit en una plataforma des de la que volem influir en el procès de canvi que, necessàriament, ha de fer el nostre Partit.
No som gent àvida de càrrecs, ni tan sols volem protagonisme enlloc. Som nomès gent que creu que l'actual deriva del PSC no porta a cap altra fita que al fracàs total.
Som conscients que hem perdut els discurs d'esquerres que engrescava la gent a participar en i de la política. Som conscients que l'actual línia directiva del PSC s'ha perdut als despatxos i ha desconnectat, sincerament crec que inconscientement, de la militància i de l'electorat.
La gent ja no ens veu com el referent de l'esquerra catalanista a Catalunya i aquesta era una de les nostres raons de ser.
Volem un partit més participatiu. Volem un partit més identificat amb la gent del País. No volem un partit de quadres que només aguanta una infrastructura inoperant. No volem una maquinària electoral que es desperta cada vegada que toca anar a les urnes.
Volem un partit d'esquerres català i catalanista, que no renuncïi a la seva veu allà on obtingui representació. Volem bones relacions amb el socialisme espanyol i europeu sense que aixó suposi renunciar a la nostra visió i a la nostra veu.
Aquests dies he trobat gent que pensava, com jo, que, des de dins del Partit, podem fer moltes coses per retrobar el camí. Gent de les bases, gent del territori que creu en el socialisme i creu en el PSC.
hem possat en marxa una gran cosa. Sols no arribarem enlloc. Comptem amb que molta més gent, simpatitzant i militant del PSC, vol canviar les coses.
i ara, què?

...
Des de les bases i el territori. ARA; SOCIALISME!

cinc anys

avui un amic m'ha fet recordar que fa ja molt de temps que no escric res en aquest blog. La meva darrera publicació era una reflexió sobre el meu vot a les municipals de maig i, és veritat, ja han passat uns quants messos. Potser ha estat mandra o que no tenia necessitat d'escriure res, no ho se...
Però avui sí que tinc ganes de compartir una alegria: la meva gata Ivana acaba de complir cinc anyets! Potser molts pensareu que és una tonteria però per a mi és molt important celebrar que ja fa cinc anys que aquest animaló va entrar a la meva vida. Recordo com si fós ahir mateix quan vaig agafar aquell cadellet acabat de néixer a les mans i es va acomodar a la meva palma com si l'haguessin dipositat al més còmode dels coixins. Setmanes més tard, quan la van separar definitivament de la Perla, la seva mare, es va agafar a mi com si fós el millor pare del món, com si volgués fer-me seu i, és clar, ho va aconsseguir.
Ara, cinc anys desprès, continua fent-me saber que, efectivament, sóc seu i m'encanta que així sigui. Acabem de celebrar cinc anys i espero que siguin molts més.
Gràcies Ivana per tots aquests anys i els que han de venir.

LES MEVES RAONS PER VOTAR JORDI HEREU

Els que em coneixeu i/o em llegiu sabeu que a les primàries del PSC vaig donar el meu suport a Montserrat Tura. Aixó no ha estat obstacle, però, per que, al mateix moment de saber-se els resultats d'aquella elecció interna, en Jordi Hereu es convertís, automàticament, en el meu candidat i en el de totes i tots els socialistes de la Ciutat.
Barcelona ha estat governada per alcaldes socialistes des del primer dia en que els ciutadans i ciutadanes vam poder escollir l'Ajuntament. Han estat 32 anys de bon govern, de transformació, de modernització, de responsabilitat. Han estat 32 anys que han transformat uns Ciutat grisa i anodina en l'actual referent mundial en que s'ha convertit.
Fa més de vint anys em va costar molt explicar a l'ascensorista d'un hotel neoyorquí on estava la meva ciutat. Avui tothom sap on és Barcelona. Narcís Serra va començar la gran tasca que van continuar Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu que ha posat Barcelona als mapes del món modern com a model de ciutat. Una ciutat per admirar i, com no, per imitar.
Tinc molts coneguts que, per la seva joventut, no han conegut una altra Ciutat que l'actual. Per a ells és normal el que els envolta i, fins i tot, ignoren la feina i l'esforç que han costat arribar a aquesta normalitat. Per a ells el normal és demanar més i, fins i tot, qüestionar l'actual Govern Municipal perque no han conegut cap altre. A ells els dic que aquesta ciutat que coneixen és com és gràcies a les polítiques que el PSC ha practicat al llarg de tots aquests anys.
Jordi Hereu és un gran coneixedor de la política municipal del PSC que tant bons resultats ha donat. Es un gran coneixedor de la Ciutat, dels seus barris, de la seva gent. Jordi Hereu no és un nouvingut. Porta molts anys a l'Ajuntament treballant cada dia per millorar aquesta Ciutat que tant s'estima i per la qual ha demostrat entrega total.
Aquestes eleccions hi ha qui es vol mostrar com alternativa de "canvi". Darrera d'aquest desgastat terme de canvi hi ha un candidat més desgastat encara: Xavier Trías. La proposta de "canvi" de la dreta nacionalista no és una altra que presentar el seu etern perdedor. Un personatge gris que opta, per tercera vegada!, a ser Alcalde d'una Ciutat en la que mai ha cregut ni ell ni la seva formació política. Malgrat els anys passats a les files de l'oposició municipal, Trías ha fugit, durant tota la campanya, de tractar temes en profunditat demostrant que desconeix totalment una Ciutat que pretén governar.
De la dreta no nacionalista no cal ni parlar ja que un personatge que qualifica als immigrants com a perillosos transmisors de malalties no em mereix el més mínim respecte. Aixó si, cal anar amb compte no sigui que PP i CiU vulguin renovar la seva vella aliança de l'época Aznar.
Davant l'alternativa existent i tenint en compte la feina feta tots aquests anys, no cal ni que em planteji que tinc que votar el proper diumenge.
Perque m'agrada Barcelona.Perque m'estimo la meva Ciutat. Perque vull una Barcelona de progrés que continui endavant i em faci sentir orgullós de ser d'on sóc. Perque no vull una Barcelona d'esquerres governada per la dreta. Perque no vull que 32 anys de bon govern quedin en no res. Perque Jordi Hereu és el meu candidat; el 22 de maig votaré PSC.