Dia d'eleccions

escric aixó quan falten poques hores per obrir el Col·legis electorals. Sembla que era ahir quan, l'1 de novembre de 2006, els catalans erem convocats a les urnes per renovar el nostre Parlament pero no és ahir sino que ja han passat quatre anys.
Entre les curiositats d'aquesta cita electoral podem trobar el neixement d'uns partits i coalicions fets a mida d'uns personatges concrets per al seu enaltiment personal ja sigui per que es van barallar amb els seus partits anteriors (Joan Carretero, ex-ERC i Montserrat Nebrera, ex-PP) ja sigui per intentar mantenir-se dins d'un cert grau de coneixença pública desprès d'haver acabat una etapa (Laporta). Els partits i coalicions de tota la vida també estan presents, alguns amb cares noves (PP, ERC, ICV) altres amb el mateix candidat de fa quatre anys (PSC, CiU, C's). Fins i tot alguns freakys han aprofitat per presentar la seva candidatura com és el cas de Carmen de Mairena (encara que considero igual de freakys al Sr. Laporta o l'Albert Rivera...)
Per altra banda hem assistit al fals plantejament que l'elecció no es fa, com és habitual, entre dretes i esquerres (amb tots els matissos que aquesta definició tradicional pugui tenir) sino que ens volen fer creure que s'està decidint entre partidaris o no de la Independència del nostre Pais. Res més lluny de la realitat. Avui decidim la composició d'un Parlament que haurà de prendre decisions per gestionar la sortida de la crisi. El model d'Estat no el tocarà ningú aquesta legislatura. Ni tan sols el referendum que proposa ERC o l'impossible concert econòmic de CiU veuràn la llum aquests quatre anys.
Avui, per molta ràbia que els faci a molts, decidim únicament entre dos models per gestionar la crisi i el Pais i aquests dos models els tenen els dos grans partits.
Jo ja he decidit quin és el meu model.

UN CONTE O HISTÒRIA REAL?

Ara que ha passat una mica la ressaca de la sentència del TC sobre l'Estatut i les seves conseqüències, us vull explicar un conte per tal que no oblidem massa el tema:

Hi havia una vegada un país on els seus ciutadans van escollir els representants que havien de governar-los i fer les lleis. Passat un temps, el grup que no havia aconsseguit prou majoria com per governar va decidir impugnar els representants de la majoria al·legant que el seu discurs no s'adequava, exactament, a l'esperit de la seva Llei Fonamental. Per fer aixó van acudir a un tribunal especial, format per un reduit nombre de magistrats els quals es pressuposava que tenien un criteri infalible.
Passats uns anys, durant els quals aquests representants van exercir les seves tasques conforme al seu discurs (pel qual havien estat escollits), el Tribunal d'experts infalibles va decidir que 14 d'ells havien de cessar dels seus càrrecs inmediatament i d'altres haurien de canviar el seu discurs amb la qual cosa el conjunt del seu grup quedava modificat totalment.

Aquesta història seria inacceptable a qualsevol país democràtic, oi?
Doncs ara canvieu els representants per articles de l'Estatut de Catalunya i els magistrats infalibles pel Tribunal Constitucional i trobareu la trista realitat de que el conte es converteix en història real.
Del text que van votar els Parlaments espanyol i català i que va ser refrendat pel poble de Catalunya ens suprimeixen articles, ens reinterpreten altres i amb aixó el modifiquen totalment. El que es va aprovar fa quatre anys i ha estat desenvolupat per lleis i reglaments poc te que veure amb el que ens ha quedat.
Ha estat el vot de 10 magistrats el que ha pogut trencar el vot de les Corts, del Parlament i de 1881765 ciutadans.
Potser alguns encara faran l'esforç de veure el got mig ple però està ben buit. Aixó si, alguna cosa em guanyat des de que tenim democràcia: abans la decisió d'una sola persona, el Caudillo, podia tombar la voluntat de tot un poble. Ara es necessiten, com a mínim, 10 Magistrats per fer-ho...

HASTA SIEMPRE, AMIGA (en recuerdo de Juana Ruíz Usero (1924/2010) )

"¡ HOLA AMIGO !" . Con estas dos simples palabras y con una gran sonrisa de felicidad me recibías cada vez que venía a visitarte. Toda una sincera muestra de agradecimiento que compensaba cualquier atasco en la ronda, el haber tardado más de 20 minutos en encontrar aparcamiento o que, en su caso, no funcionase bien el Metro.
Tu cara de felicidad al recibirme es la que quiero tener siempre fresca en mi memoria. Nunca olvidaré aquellas tardes en el sofá, frente a la tele, charlando animadamente mientras acariciabas el gato. No olvidaré tus bromas hacia mi fobia a las agujas que tu tenías que utilizar a diario. Entre mis recuerdos más bonitos siempre tendrá un lugar aquel fin de semana en el Ripollès, rodeados de naturaleza y buena gente.

No puedo entender como hubo gente, allegados tuyos, que no quisieron o, quiero pensar, no supieron sacrificar una parte de su cómoda vida privada para dedicarte algo de su tiempo hasta tal punto que sus visitas se fueron reduciendo a algo meramente testimonial y las llamadas telefónicas acabaron prácticamente por desaparecer. Hubiera sido tan sencillo hacerte feliz por su parte...
Por otro lado hubo alguien, tu sabes muy bien quien es, que sacrificó su vida personal, social y laboral para que estuvieses atendida. Faltan en el mundo monumentos a gente como él.

No quiero despedirme de ti porque siempre estarás presente en mi vida y en mi recuerdo y, recordando el saludo que siempre me dispensabas, te diré HASTA SIEMPRE AMIGA.

WOK & PAELLA

avui he dinat al nou "Wok" de la cantonada, un d'aquests self-service xinesos que comencen a proliferar per barcelona com si fossin bolets.
Entre la ingent quantitat de plats orientals destacaven dues enormes safates de paella i fideuà. Una picada d'ull a la gastronomia autòctona que és d'agrair i que mostra que la globalització ha arribat també als nostres menús de migdia.
Volia fer la broma al cambrer de que la paella aqui, per tradició, es posa als menús els dijous però, és clar, com expliques aixó al somrient xinès que no entén ni papa de la nostra llengua?
deambulant per l'enorme mostrador he arribat a la zona on agafes el mejar cru per portar-lo a on t'el cuinaran en wok i, vet aqui, em trobo amb una nova sorpresa: per a mi un wok és aquella paella de fons arrodonit imposible d'aguantar dreta a sobre del foc però aqui anomenen wok a una enorme i greixosa planxa on cuinen els aliments sense distingir si són carn o peix, de tal manera que et pots menjar un entrecot al gust de gambes o unes navalles a l'aroma de butifarra. Tot un tribut al mestisatge de sabors que, si no tens gaires manies, tampoc ha de suposar cap problema.
Per arrodonir l'àpat: lioneses de nata i unes boles de gelat mig desfet, un café i una copa de Torres5 (explicar al la xineta de la barra dels cafés que el cognac l'havia de posar en una copa i no dins del café ha estat una altra aventura)
Enfin, que com he dinat sol i no he pogut fer aquests comentaris durant el dinar, ho he volgut compartir amb tots vosaltres.
bon profit!

salutacions

no podia quedar-me enrere i, mentre tothom creava el seu blog, jo vivia a la inòpia cibernètica...

avui estreno aquest blog al que anire afegint els meus comentaris, les meves idees (si és que en tinc...), els meus pensaments (si la neurona que funciona em deixa...)...enfin, que us donaré la tabarra des d'aquestes linies a tothom que ho vulgui llegir.

Espero que compartim moltes coses des d'aqui però espero, molt més, que les compartim en persona davant d'una cerveseta ben fresqueta.

Avui podria començar amb moltes coses o amb cap... i m'he decidit per la segona.

Hi ha moltes coses de les que vull parlar però es dissabte, estic de vacances, i no tinc temps per estar més estona davant l'ordinador. Demà us prometo alguna reflexió... o no...

petons a tothom i espero que em llegiu (que no lleixiu, que es corrosiu i en sóc alèrgic)